Hem entrat en un segle on les dones assumim el treball productiu (el de fóra) i el reproductiu (el de casa, fills, etc), igual que si fóssim essers inexpugnables, totpoderoses, capaces de guanyar la nostra llibertat al preu més alt: la nostra salut. Aquest fet en lloc d’haver estat pres com a «evolució de les lluites en els temps i de les llibertats» en l’esforç d’adaptació cultural a les exigències de la societat, ha estat interpretat com a una nova incorporació en la competència de mercat, en la rivalitat que posa en risc llocs de treball, inclús el propi rol dels homes.
Les desigualtats de gènere i la conseqüent violència vers les dones han portat a grans desastres com les diferències de sou (un 24% inferiors), les ocupacions a alts càrrecs (2 de cada 10 càrrecs són ocupats per dones) i les morts per assassinats masclistes (l’any 2017 van ser 44 dones).
Desigualtat en les pensions
Ara que els jubilats i jubilades, que han estat el braç de suport econòmic de les famílies, surten al carrer per la pèrdua incessant del poder adquisitiu de les seves pensions, en veure dia rere dia com es ridiculitza el que cobren mentre pugen tots els serveis i aliments, podem veure a la pàgina web de la Seguretat Social la desigualtat de les pensions de les dones, que són un 38% més reduïdes en relació amb la dels homes.
Denegacions a persones malaltes sobre el reconeixement de la malaltia
Durant el període d’anys 2010-2016 es van denegar a l’estat espanyol incapacitats no contributives un 43,12%. Si pensem que aquestes són d’imports inferiors a les contributives, gairebé podem endevinar que les denegacions a pensions per incapacitat contributiva encara són més superiors.
Com a argument de les altes laborals que dóna l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), hi ha el conveni INSS-ICAM (dels anys 2017-2020) on es prioritza «la reducció de la despesa», és a dir, pagar deute públic abans de reconèixer les persones malaltes. L’argumentari de l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) per la qüestió de les altes (moltes injustificades) ve a ser el mateix que apunta Rajoy: «que el calaix de les pensions està buit». No podem donar números d’altes de l’ICAM (que actua associat a mútues col·laboradores de la Seguretat Social) perquè les darreres memòries no han estat publicades o no les hem sabut trobar.
Totes aquestes «justificacions», sense base, contrasten amb els milions d’euros que destinen al Ministeri de Defensa». L’any passat tenien aprovats uns pressupostos de 7.638 milions d’euros, i en data 30 de novembre de 2017 van ampliar aquesta partida, fins els, gairebé 9.000 milions d’euros. També contrasta que a mitjan de l’any passat, el Banc d’Espanya donava per perduts 60.000 milions d’euros (públics), tret de partides imprescindibles, com de la salut o de l’educació.
Les institucions, la majoria de sindicats i altres organitzacions, tenen en compte indicadors clau, però els manquen nous indicador de desigualtats. Un dels nous indicadors, dels que no tenim en aquests moments informació en números es en l’accés a les pensions per incapacitat laboral (parcial, total, absoluta i gran invalidesa). També sabem que les dones tenen major dificultat per accedir a elles. Per què?
Desigualtats en l’accés a les pensions per incapacitat laboral
Hem començat aquest article parlant sobre el paper d’esforç, totpoderós de les dones que condueix, en molts casos, a més curt o llarg termini, a un esgotament psicològic i físic. El cas de les malalties de Síndrome de Sensibilitat Central (-SSC-: Fibromiàlgia, Fatiga Crònica i Síndrome Químic Múltiple) és evident quan a «les inspeccions mèdiques» majoritàriament, no es reconeixen com a malalties incapacitants (tot i que la Organització Mundial de la Salut -OMS- va reconèixer la fibromiàlgia l’any 1992 com a malaltia), i a més, l’Institut de la Seguretat Social (INSS) les denega per defecte i en tot cas, són reconegudes als jutjats. Aquestes malalties afecten principalment a les dones, per exemple, en el cas de la fibromiàlgia, un 4,2% a les dones, per sobre d’un 0,2% als homes.
Segons el Departament de Salut podrien haver a Catalunya 200.000 persones afectades de fibromialgia, 45.000 amb síndrome de fatiga crònica i 10.000 amb sensibilitat química múltiple, el que vol dir que podrien estar patint aquestes malalties, del total de 255.000 malaltes i malalts, unes 243.409 dones, només que a Catalunya. Per tot l’anterior, podem considerar les malalties del SSC, malaltia de gènere, com a conseqüència de les condicions, pressions i desigualtats socials.
La desigualtat en l’accés a una prestació per incapacitat és una realitat, ja no només per les malalties del SSC, sinó per les condicions històriques que han situat la dona en el treball reproductiu, de suport a la feina externa dels homes i de la família. La paradoxa avui dia esdevé en la interpretació que se’n fa de la dona treballadora com a ésser que pot portar endavant tot i que alhora es pot empassar gripaus de maltracte (encara més) de les institucions.
LA PAICAM
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada